Fa uns dies, un amic em va comentar que havia tingut una conversa «profunda» amb ChatGPT sobre el sentit de la vida. «És impressionant com m’entén», em va dir amb els ulls brillants. Aquella mateixa setmana, una estudiant universitària em va confessar que havia deixat que la IA li escrigués la tesi perquè «ho fa millor que jo». Aquestes confessions m’han fet reflexionar sobre un fenomen que s’estén silenciosament per la nostra societat: l’analfabetisme en intel·ligència artificial.
No es tracta només de no saber com funciona la tecnologia —això seria comprensible—, sinó d’haver-la malentès tan profundament que estem perdent la capacitat de distingir entre el pensament autèntic i la imitació sofisticada. I les conseqüències d’aquest malentès van molt més enllà del que podríem imaginar.
El gran engany: quan els executius ens venen somnis
El problema comença a dalt de tot. Sam Altman d’OpenAI parla d'»intel·ligència emocional», Dario Amodei d’Anthropic promet capacitats que superen els guanyadors del Premi Nobel, i Demis Hassabis de Google DeepMind presenta els seus models com si fossin éssers pensants. Però aquí hi ha una veritat incòmoda: tots ells menteixen.
No dic que ho facin amb malícia —potser fins i tot s’ho creuen—, però el cert és que els grans models de llenguatge són, en essència, màquines estadístiques extraordinàriament sofisticades. Imaginem-ho així: és com si haguéssim creat la calculadora més avançada del món i després ens poséssim a afirmar que pot sentir amor. La confusió neix del fet que aquests sistemes han «llegit» tanta literatura humana que poden imitar a la perfecció el to d’una conversa emocional.
Aquest malentès té conseqüències reals i mesurables. Com adverteix l’article The Dangerous Misconceptions About AI and Why Ethical Development is Key, molts usuaris filtren inadvertidament dades corporatives i informació sensible mentre utilitzen aquests sistemes, pensant que estan parlant amb un confident digital quan, en realitat, estan alimentant una base de dades.
La nova bretxa digital: exclosos per ignorància
He tingut l’oportunitat de parlar amb educadors de diferents nivells, i tots coincideixen en una cosa: mai havien vist una generació tan hàbil amb la tecnologia i, alhora, tan vulnerable a la seva manipulació. La UNESCO, en el seu informe AI literacy and the new Digital Divide – A Global Call for Action, ho descriu perfectament: hem creat una nova dimensió de la bretxa digital.
Aquesta vegada, però, la divisió no és només entre qui té accés a la tecnologia i qui no. És entre qui l’entén i qui es deixa seduir per ella. Les enquestes mostren que el 52% dels adults se senten nerviosos davant dels productes d’IA, mentre que el 54% se senten emocionats. Aquesta ambivalència no és casual: reflecteix una comprensió superficial que oscil·la entre la fascinació i la por.
El més preocupant és que les comunitats més marginalitzades —dones, persones racialitzades, individus amb discapacitats— són les que pateixen més intensament aquesta bretxa. No només tenen menys accés a la formació en IA, sinó que també són les més susceptibles de ser perjudicades pels biaixos i errors d’aquests sistemes.
L’escola com a camp de batalla: quan pensar esdevé opcional
Recordo quan era estudiant i haver de llegir una novel·la sencera per després escriure’n un assaig era un ritual de pas. Llegir, rumiar, connectar idees, argumentar. Era cansat, sí, però també transformador. Avui, aquest procés s’ha convertit en opcional.
El World Economic Forum alerta en Why AI literacy is now a core competency in education que gairebé la meitat de la Generació Z té dificultats per «avaluar i identificar deficiències crítiques amb la tecnologia d’IA». En altres paraules, una generació sencera està perdent la capacitat de qüestionar les màquines.
Un professor de secundària em va explicar recentment com els seus estudiants han deixat de lluitar amb les idees difícils. «Abans es quedaven hores davant d’un problema de matemàtiques fins que ho entenien», em va dir. «Ara, al primer obstacle, obren ChatGPT.» El resultat? Músculs intel·lectuals que s’atrofien per manca d’ús.
L’article Navigating the landscape of AI literacy education defineix l’alfabetització en IA com «un conjunt de competències que permeten als individus avaluar críticament les tecnologies d’IA». Però la pregunta és: com ensenyem pensament crític a una generació que ha après que pensar és opcional?
Deepfakes i desinformació: quan la realitat esdevé negociable
L’any passat, una empresa multinacional va perdre 25 milions de dòlars en una estafa amb deepfakes. Un treballador va assistir a una videoconferència amb el que semblava ser el seu cap financer i diversos col·legues. Tots eren vídeos falsos generats per IA. La sofisticació era tal que ni un moment va sospitar que estava parlant amb màquines.
Aquest exemple il·lustra un punt crucial: quan no entenem com funciona la IA, no podem defensar-nos dels seus abusos. IBM documenta en Spreading disinformation risk for AI com els models generatius es poden utilitzar per crear missatges de veu falsos que instrueixen els votants a votar en dates incorrectes, o per generar confessions falses de polítics.
La desinformació sempre ha existit, però ara té superpoders. I nosaltres, com a societat, estem desarmats davant d’aquesta nova realitat perquè hem confós la intel·ligència artificial amb la intel·ligència real.
L’amor artificial: quan els humans s’enamoren de codi
Potser l’exemple més pertorbador de l’analfabetisme en IA és la tendència a antropomorfitzar aquests sistemes. La recerca Anthropomorphization of AI: Opportunities and Risks documenta com els usuaris atribueixen emocions, intencions i fins i tot ànimes als chatbots.
He conegut persones que han desenvolupat relacions emocionals intenses amb assistents d’IA, que els consulten decisions vitals importants i que, fins i tot, els consideren amics íntims. El problema no és que busquin companyia —tots ho fem—, sinó que han perdut la capacitat de distingir entre empatia genuïna i programació sofisticada.
Les empreses tecnològiques exploten deliberadament aquesta confusió. Donen noms humans als seus sistemes, els programen per utilitzar expressions emotives i fins i tot creen avatars atractius. No és casual: saben que el nostre cervell està programat per associar el llenguatge amb la consciència.
Adults desconnectats: la generació perduda
Mentre ens preocupem pels joves i la seva relació amb la IA, sovint oblidem els adults que van créixer en un món analògic i ara es troben perduts en un paisatge digital que canvia cada dia. Building a Technologically Empowered Society: AI literacy through Adult Education subratlla una realitat incòmoda: els adults que van completar la seva educació fa dècades no van rebre mai formació en IA.
Aquests adults no són només víctimes passives; són també els que prenen decisions en empreses, governs i institucions. La seva manca de comprensió de la IA té conseqüències sistèmiques que van molt més enllà de l’àmbit personal.
Com m’explicava un directiu de mitjana edat: «Em sento com si hagués de prendre decisions sobre un món que ja no entenc.» Aquesta vulnerabilitat no és només personal; és col·lectiva.
El miratge de l’eficiència: quan més ràpid no és millor
Un dels arguments més repetits a favor de l’ús massiu d’IA és l’eficiència. Per què lluitar amb un text quan ChatGPT pot escriure’l en segons? Per què aprendre matemàtiques quan una màquina pot resoldre qualsevol problema?
Aquesta lògica és seductora però perillosa. Com explica Why AI Education is Important , la IA està influint silenciosament tots els aspectes de les nostres vides, des de les recomanacions que rebem fins als diagnòstics mèdics. Però aquesta influència només és beneficiosa si la comprenguem i la controlem.
L’eficiència sense comprensió és una trampa. Ens fa més ràpids però menys intel·ligents, més productius però menys creatius, més connectats però menys humans.
Una proposta realista: alfabetització per a tothom
La solució no passa per demonitzar la IA ni per ignorar-la. Passa per entendre-la. El nou Marc d’Alfabetització en IA de la Comissió Europea i l’OCDE proposa quatre dominis clau: comprometre’s amb la IA, crear amb la IA, gestionar les accions de la IA i dissenyar solucions d’IA.
Però aquestes competències no poden ser privilegi d’una elit tecnològica. Han de ser universals, com saber llegir o escriure. Necessitem programes d’alfabetització en IA per a tots els nivells educatius, des de primària fins a la formació d’adults.
També necessitem transparència real per part de les empreses tecnològiques. No més màrqueting enganyós sobre «intel·ligència emocional» o capacitats pseudohumanes. Els usuaris tenen dret a saber exactament amb què estan tractant.
El moment de la veritat
Estem en un punt d’inflexió. Podem escollir convertir-nos en una societat d’humans cognitament dependents, incapaços de distingir entre pensament i imitació, vulnerables a la manipulació i privats de l’agència intel·lectual que ens defineix com a espècie. O podem escollir l’alfabetització, la comprensió i el control democràtic sobre aquestes tecnologies.
La decisió no és només individual; és col·lectiva. I s’ha de prendre ara, abans que sigui massa tard. Perquè, al final, la pregunta no és si la IA ens farà més intel·ligents, sinó si nosaltres serem prou intel·ligents per controlar-la.
El futur de la nostra cognició —i, per extensió, de la nostra llibertat— depèn de la resposta que donem a aquesta pregunta. I, malauradament, el temps s’esgota.