Per què alguns autors no s’abandonen mai del tot
No he seguit mai Nassim Nicholas Taleb com qui segueix una escola de pensament. No m’interessen gaire les doctrines, ni tan sols quan són intel·ligents o provocadores. Amb els anys he après que convertir un autor en una brúixola absoluta sol ser una manera subtil de deixar de pensar. Delegar el criteri. Substituir el dubte per una etiqueta. És còmode, fins i tot tranquil·litzador, però empobreix. Et dona una posició clara davant del món, però et treu fricció, i sense fricció el pensament s’aplana.
Amb Taleb, però, m’ha passat una cosa diferent. Rellegint-lo al cap dels anys —no de manera sistemàtica, ni ordenada, sinó gairebé accidental— he anat descobrint que moltes de les seves idees no m’interpel·laven perquè fossin especialment noves o brillants, sinó perquè posaven paraules a decisions que jo ja havia pres sense acabar d’entendre-les del tot. No em deien què havia de fer. No m’oferien un full de ruta. M’explicaven, a posteriori, per què havia acabat fent el que feia.
No era un “això és el que penso”. No m’hi reconeixia com qui troba una teoria que el representa. Era més aviat un “això explica per què he arribat fins aquí”. Una diferència subtil, però important. No és adhesió. És reconeixement. No és seguir algú. És adonar-te que algú ha posat ordre —o paraules— a una experiència que ja existia.
Aquest text neix d’aquí. No és una síntesi de Taleb, ni una aplicació pràctica, ni una defensa del seu marc conceptual. No m’interessa convertir-lo en un filtre per explicar-ho tot. És un exercici d’introspecció: mirar el meu propi recorregut —professional, vital, intel·lectual— i intentar entendre quina lògica hi ha al darrere. Quines intuïcions s’han anat repetint al llarg dels anys, gairebé com un patró subterrani. Quines pors han pesat més del que semblava en el moment de prendre certes decisions. I, sobretot, quines fragilitats he après a reconèixer amb el temps, sovint tard, de vegades massa tard.
Quan només funciona el que no necessita que tot vagi bé
Amb els anys he deixat de confiar en les coses que només funcionen en condicions favorables. Projectes que brillen quan el mercat acompanya, quan la tecnologia madura, quan l’equip és estable i quan la salut no falla. El problema no és que això passi. És normal. El problema és quan aquest és l’únic escenari possible, quan tot està tan ajustat que qualsevol desviació converteix l’èxit en una anècdota del passat.
He vist massa iniciatives trencar-se no perquè fossin dolentes, ni perquè les persones implicades no fossin capaces, sinó perquè no tenien marge. Tot estava tan optimitzat, tan eficient, tan alineat amb el pla inicial, que no hi havia espai per absorbir res que no estigués previst. Una crisi econòmica. Un canvi regulatori. Una disrupció tecnològica. Un problema personal inesperat. No cal que sigui res espectacular. De vegades n’hi ha prou amb una petita sacsejada perquè tot el sistema perdi coherència.
Amb el temps he anat desenvolupant una desconfiança gairebé instintiva cap a tot allò que necessita que el món es comporti de manera ordenada. No perquè el món sigui cruel, sinó perquè és indiferent. No respecta plans. No valida PowerPoints. No concedeix pròrrogues. El món no està en contra teva. Simplement no està pensat per facilitar-te les coses.
Aquí és on Taleb m’ha ajudat a afinar una intuïció antiga: el problema no és no saber què passarà, sinó construir vides, projectes i estructures que no suporten que passi res inesperat. La fragilitat no es veu en temps normals. No apareix als dashboards ni als informes trimestrals. Només es manifesta quan hi ha estrès. I quan ho fa, acostuma a fer-ho de cop, sense avisar, sense donar marge per reaccionar amb calma.
Un roadmap que no vol predir res
Mai he sabut respondre gaire bé a la pregunta “on et veus d’aquí a deu anys?”. No per manca d’ambició, sinó perquè sempre m’ha semblat una pregunta estranya. Massa neta. Massa lineal. Com si el futur fos una carretera recta i no un conjunt de camins que es bifurquen constantment, molts dels quals ni tan sols es veuen des del punt on ets ara.
El que sí que he intentat, de manera cada vegada més conscient, és evitar quedar atrapat en una sola manera de ser, de treballar o de guanyar-me la vida. No dependre d’una sola identitat professional. No jugar-m’ho tot a una sola carta. No confondre claredat amb seguretat. No interpretar la coherència com una obligació de no canviar mai.
Això no fa la vida més simple. De fet, sovint la fa més ambigua. Obliga a conviure amb zones grises, amb decisions que no es poden justificar fàcilment, amb trajectòries que no encaixen bé en un relat net. Però la fa menys fràgil. Et permet reconfigurar-te quan el context canvia sense haver de trencar amb tot el que eres abans.
El meu roadmap —si és que cal dir-ne així— no dibuixa una trajectòria ascendent ni promet cap final feliç. No és un pla de carrera ni un full d’objectius. S’assembla més a un mapa amb camins secundaris, refugis, espais on aturar-se. Potser no és gaire èpic. Però permet continuar caminant quan el terreny canvia, quan el camí principal desapareix o deixa de tenir sentit.
Amb el temps he entès que no quedar-te sense opcions és una forma molt infravalorada de progrés. No apareix als llibres d’autoajuda, però sosté moltes vides a llarg termini.
Escriure per no quedar fixat
Qtorb.com forma part d’aquesta manera d’estar al món, encara que des de fora pugui semblar només un blog. No hi ha una estratègia clara darrere, ni un objectiu mesurable, ni un retorn esperat. No està optimitzat per captar leads ni per reforçar una marca personal coherent. I no és una negligència. És una decisió.
Hi escric perquè necessito pensar. I perquè escriure m’obliga a fer una cosa que valoro cada vegada més: no quedar-me fixat en una sola manera d’entendre el que passa. Escriure és una manera de posar en tensió les idees, de deixar-les respirar, de veure què aguanta i què no quan passa el temps.
Molts textos no van enlloc. Alguns queden desfasats al cap de poc temps. D’altres, amb els anys, connecten amb lectures, projectes o converses que no podia preveure en el moment d’escriure’ls. No hi ha una lògica d’optimització. Hi ha una lògica d’exploració. I això, avui, sembla gairebé una anomalia.
Escriure així és una manera de no tancar portes massa aviat. D’acceptar que no tot ha de tenir sentit immediat. D’assumir que pensar també és una forma de prova i error, i que equivocar-se en públic, de tant en tant, és el preu de no quedar-te atrapat en una sola veu.
Quan una empresa prefereix aguantar abans que accelerar
Durant molts anys, també en l’àmbit empresarial, vaig jugar el joc que tocava. A Foxize vam parlar de creixement, d’escala, d’acceleració. I no me’n penedeixo. En aquell moment tenia sentit. El context ho premiava. Les regles del joc eren unes altres.
Però arriba un punt en què cal fer-se una altra pregunta, molt menys glamurosa i infinitament més incòmoda: què passa si el context empitjora? Què passa si les condicions que donàvem per fetes deixen d’existir? Què passa si el mercat es contreu, si el cost de captar clients puja, si la tecnologia canvia de sobte?
La resposta no pot ser sempre “ja ho veurem”. No quan tens persones al darrere, estructures que depenen de tu, decisions que tenen conseqüències més enllà del relat.
Els darrers anys hem fet un gir més silenciós que visible: menys dependència d’un sol producte, més modularitat, més decisions reversibles, més control dels costos estructurals. Menys promeses. Més marge de maniobra. No és una estratègia heroica. És una estratègia de supervivència conscient.
No és renunciar al creixement. És entendre que créixer sobre una estructura fràgil no és ambició, és temeritat.
Quan el risc deixa de ser una idea abstracta
Hi ha una diferència enorme entre parlar de riscos i assumir-los. Entre opinar i jugar-s’hi alguna cosa de veritat. En projectes com DevsHealth, aquesta diferència deixa de ser teòrica. Les decisions no són abstractes. Els errors tenen conseqüències. No es poden externalitzar ni maquillar amb relats ben construïts.
Amb el temps he desenvolupat una certa al·lèrgia als discursos excessivament segurs, excessivament polits, excessivament confiats. Sovint amaguen una realitat molt simple: qui parla no paga el preu si s’equivoca. I quan això passa de manera sistèmica, el sistema aprèn malament.
No és una crítica moral. És una constatació pràctica. El coneixement que no s’exposa al fracàs tendeix a sobreviure encara que sigui dolent. I això, a llarg termini, acaba sortint car, encara que durant un temps sembli eficient.
Tecnologia, IA i les fragilitats invisibles
Una part important del meu interès recent gira al voltant de la ciberseguretat, la guerra de la informació i els sistemes basats en intel·ligència artificial. No per fascinació tecnològica, sinó per una intuïció molt concreta: els riscos més perillosos acostumen a ser invisibles fins que ja han fet mal. Sistemes que funcionen perfectament fins que algú els explota. Models que responen bé fins que algú els manipula. Infraestructures optimitzades fins que fallen de cop. Tot sembla estable… fins que deixa de ser-ho.
Aquest és el terreny on, de manera gairebé inevitable, acaba prenent forma RosmarOps: no com un producte pensat des del despatx, sinó com una resposta pràctica a fragilitats que no solen aparèixer als informes ni als quadres de comandament. Fragilitats semàntiques, operatives, invisibles fins que algú les explota.
En aquests entorns, predir serveix de poc. El que importa és no construir castells massa delicats. Acceptar que el món és hostil no perquè sigui malvat, sinó perquè és complex. I actuar en conseqüència, encara que això impliqui renunciar a una part del confort que dona la sensació de control.
Millorar traient coses
En salut, longevitat i estil de vida he anat arribant, amb els anys, a una conclusió sorprenentment simple: abans d’afegir, convé treure. Menys soroll. Menys excés. Menys dependències innecessàries. No com un dogma ni com una renúncia ascètica, sinó com un principi elemental de prudència. El cos —i la ment— acostumen a funcionar millor quan els deixem de demanar miracles constants.
Sabem bastant bé què ens perjudica. Ho sabem des de fa temps: el sedentarisme, el mal dormir, l’estrès crònic, l’alimentació ultraprocessada, la hiperestimulació contínua, la manca de recuperació. El que sabem molt menys és què ens farà viure millor d’aquí a trenta anys. I en aquesta asimetria hi ha una lliçó important: és molt més fiable eliminar allò que sabem que fa mal que apostar per allò que promet fer-nos bé.
Amb el temps m’he tornat escèptic davant les solucions ràpides aplicades a sistemes lents. La longevitat no és un hack, ni una rutina viral, ni una combinació òptima de suplements. És, sobretot, una acumulació silenciosa de decisions modestes, sostingudes, sovint poc espectaculars. Decisions que no solen aparèixer a les conferències ni als titulars, però que tenen efectes reals a llarg termini.
A vegades, el progrés no és una nova eina, ni una nova rutina, ni una nova tecnologia. És deixar de fer una cosa que ja sabem que no funciona, encara que ens costi admetre-ho. Deixar de forçar el cos com si fos infinit. Deixar de confondre activitat amb salut. Deixar de viure com si el desgast no tingués conseqüències acumulatives.
Potser la forma més sensata de pensar la longevitat no és preguntar-nos com viure més, sinó com deixar de deteriorar-nos abans d’hora. I això, encara que soni poc èpic, és una manera molt més robusta —i honesta— de pensar el futur.
El valor del que no escala
Mas Jaume Coll és, probablement, l’element menys “estratègic” del meu roadmap i, alhora, un dels més determinants. No escala. No optimitza. No promet retorns ràpids ni encaixa bé en cap full de càlcul. I precisament per això és valuós. No perquè sigui una alternativa romàntica a res, sinó perquè introdueix una lògica diferent, gairebé oposada, a la que domina la major part de decisions professionals i vitals.
Aporta marge vital. Ritme lent. Arrelament. Espai per pensar sense pressa. No com una pausa puntual, sinó com un context sostingut. Són coses difícils de quantificar i encara més de defensar en termes d’eficiència, però es tornen essencials quan tot al voltant tendeix a accelerar-se, a optimitzar-se, a justificar-se constantment.
Taleb insisteix sovint que molts sistemes antics, locals i aparentment ineficients duren més que les estructures modernes hiperoptimitzades. No perquè siguin millors en termes absoluts, sinó perquè no depenen tant que tot surti bé. Tenen marge, toleren l’error, absorbeixen el cop. Amb el temps, he començat a entendre que això no és una metàfora abstracta, sinó una lliçó molt concreta sobre com sostenir una vida sencera sense viure sempre al límit.
No és un mètode, és una manera d’estar
Aquest text no és una proposta, ni un mètode, ni una tesi. No pretén convèncer ningú ni oferir una recepta. Si alguna cosa connecta Taleb amb el meu roadmap és una actitud bastant poc heroica: acceptar que el món és incert i actuar en conseqüència, sense dramatitzar-ho ni intentar dominar-lo.
No tenir-ho tot lligat. No accelerar per inèrcia. No confondre claredat amb control.
Potser el veritable luxe, al final, no és tenir un pla perfecte, sinó no viure d’una manera tan fràgil que qualsevol sorpresa t’obligui a començar de zero. I amb això, honestament, ja en tinc prou.