Context: tres setmanes, una cadella i dos humans
La Duna fa tot just tres setmanes que és amb nosaltres. Tres. No tres mesos, ni tres anys. Encara és aquell moment delicat en què tens un cadell de pastor alemany que ho vol olorar, mossegar i explorar tot, i tu estàs aprenent sobre la marxa a conviure amb aquest huracà de quatre potes.
Aquesta convivència no és “meva”, ni molt menys. Amb l’Anna compartim al 100% la relació amb la Duna. De fet, l’Anna ja era més activa que jo abans de l’arribada de la gossa —córrer, gimnàs, rutina física molt més disciplinada— i ara hi hem afegit una capa canina compartida: tots dos ens ocupem de la Duna, repartint-nos passejos, joc, educació i vigilància de manera bastant equilibrada, cadascú amb el seu estil.
Per acabar de contextualitzar: la Duna encara no ha rebut la tercera vacuna. Si tot va com ha d’anar, el dimarts 25 de novembre farà tres mesos i passarem aquesta pantalla. Fins ara, els passejos “reals” han estat molt limitats: res de parcs plens de gossos, contacte molt controlat amb l’exterior, molta atenció a on trepitja i què es posa a la boca. En teoria, i segons la veterinària, ja hem passat el pitjor tram: adaptació inicial, nits irregulars, algun ensurt digestiu, nervis familiars… però encara estem clarament en fase d’aterratge.
Tot i això, en aquestes tres setmanes ja s’han mogut moltes coses: horaris, rutines i manera de viure casa nostra i Mas Jaume Coll. I, com que tendim a mirar el món amb ulls de “què diu la recerca sobre això?”, era inevitable acabar arribant a la gran pregunta: fins a quin punt allò que estem començant a notar encaixa amb el que se sap, amb dades, sobre tenir gos, salut, longevitat i cervell?
El que hem trobat és força suggeridor: hi ha estudis seriosos que apunten que tenir gos pot associar-se a viure més anys, a moure’s més, a sentir-se menys sol i a protegir una mica certes funcions cognitives a la vellesa. Però també hi ha matisos, resultats mixtos i avisos importants. Nosaltres, ara mateix, som només al primer capítol de la història, però ja intuïm com tot això podria quadrar si la relació amb la Duna es consolida al llarg dels anys.
Quan descobreixes que “tenir gos” surt als gràfics de mortalitat
El que diuen els estudis
Una de les coses que més ens va cridar l’atenció, llegint sobre el tema, va ser trobar “dog ownership” en una revista com Circulation. No és precisament un blog de mascotes. En l’article “Dog Ownership and Survival: A Systematic Review and Meta-Analysis” analitzen dades de més de 3,8 milions de persones i conclouen que els propietaris de gos tenen, de mitjana, un 24% menys de risc de morir per qualsevol causa i un 31% menys de risc de mort cardiovascular que les persones sense gos.
Els mateixos autors recorden una cosa essencial: són estudis observacionals. No és que algú hagi repartit gossos a l’atzar per comprovar què passa. La gent que té gos, de mitjana, també camina més, pot tenir uns ingressos determinats, unes rutines concretes, un cert tipus de xarxa social. Però l’efecte és prou robust perquè no el puguem descartar com a simple accident estadístic.
L’American Heart Association va anar una mica més enllà amb l’informe “Pet Ownership and Cardiovascular Risk”. Allà conclouen que tenir mascota —especialment gos— probablement s’associa a un menor risc cardiovascular, sobretot en persones que ja han patit un infart o un ictus. Però avisen: un gos no és una estatina amb cua, no és una recepta mèdica. És una peça més d’un estil de vida que combina moviment, vinculació i certa estructura.
Com ho vivim nosaltres ara mateix
Quan llegeixes tot això amb una cadella de tres setmanes a casa, la reacció és curiosa. D’una banda, penses: “amb les hores de son que hem perdut aquests dies, no sé si el cor ho nota gaire bé”. De l’altra, veus clar que, si aquesta nova manera de viure s’estabilitza —més moviment, més rutina, més vida cap enfora—, té tot el sentit que a llarg termini acabi tenint impacte sobre la salut.
Nosaltres, de moment, som en aquesta fase en què el cor encara està processant la manca de son, però ja es veu cap on pot anar la cosa si la Duna passa de cadella descontrolada a adulta equilibrada.
Tres setmanes de Duna: un antivagància compartit
Un canvi de ritme molt concret
Hi ha un canvi molt evident, encara que la Duna no tingui la tercera vacuna i els passejos siguin limitats: ja no podem negociar amb nosaltres mateixos si sortim o no. Tant l’Anna com jo tenim clar que, amb el que ens ha explicat en David Estrach, el criador d’on procedeix la Duna (Vom Haus d’Anoia) cal treure-la regularment —encara que siguin sortides curtes, controlades, amb ull posat a tot— perquè aprengui a fer les seves necessitats, perdi pors i comenci a entendre el món exterior.
A Sant Cugat, això vol dir baixar al carrer amb mil ulls: cuidar on camina, evitar espais bruts, vigilar què es menja, protegir-la de contactes innecessaris amb altres gossos fins que estigui completament vacunada. A Mas Jaume Coll, vol dir gestionar el contrast entre un entorn natural ple d’estímuls i una cadella que encara no té totes les defenses. No són “grans excursions”, però sí un ritme nou que estructura el dia.
El factor Anna (i el factor projecte compartit)
En aquest punt, el bagatge previ de l’Anna juga molt a favor nostre: ella ja tenia integrats el córrer i el gimnàs com a part de la seva vida. Ara hi afegeix la Duna com a excusa extra per moure’s, encara que ara mateix siguin caminades curtes i prudents. Jo, que sempre he estat menys disciplinat amb l’exercici, m’estic enganxant a aquesta dinàmica, en bona part perquè és un projecte compartit.
Quan llegim l’estudi de Scientific Reports “Dog owners are more likely to meet physical activity guidelines than people without a dog”, on s’explica que els propietaris de gos tenen quatre vegades més probabilitat de complir les recomanacions d’activitat física, és fàcil imaginar que, quan la Duna pugui sortir amb normalitat, nosaltres dos acabarem formant part d’aquest grup. De fet, l’Anna ja hi està entrant de ple.
Una revisió anterior, “Dog Ownership and Physical Activity: A Review of the Evidence”, ja apuntava que els propietaris de gos caminen més i acumulen més minuts d’activitat física. Però afegeix un matís clau: això és cert sobretot en aquells que passegen realment el gos, no en qui el té aparcat al menjador.
Nosaltres encara som en fase de mini passejades i molta gestió de pors, però la llavor ja hi és. Si projectem aquestes tres setmanes cap al futur, costa molt imaginar una vida sedentària amb una pastor alemany de treball adulta a casa.
Salut mental i soroll intern: massa aviat per grans conclusions, però…
El que notem al dia a dia
Dir que la Duna ens ha “millorat la salut mental” seria exagerat després de només tres setmanes. Però sí que podem dir que ha canviat el tipus de soroll que tenim al cap.
Entre feina, projectes, classes, correus i decisions, tant l’Anna com jo vivíem —i seguim vivint— amb molta càrrega mental. Ara, enmig de tot això, hi ha una nova capa: la Duna que reclama sortir, que vol joc, que s’adorm als nostres peus mentre treballem. A vegades suma calma, a vegades suma caos, però en tots els casos introdueix un element molt més físic i present en un dia a dia que tendia a ser massa digital.
El que apunta la recerca
El NIH ho explica amb números i no amb anècdotes a “The Power of Pets: Health Benefits of Human–Animal Interactions”: la interacció amb animals pot reduir nivells d’estrès, baixar la pressió arterial i millorar alguns marcadors cardíacs, a més d’ajudar en habilitats socials i emocionals.
En paral·lel, la revisió “The Relationship Between Attachment to Pets and Mental Health and Wellbeing Outcomes” recorda que la cosa no és tan simple: alguns estudis troben associacions positives entre tenir mascota i millor salut mental; d’altres, no veuen gaire efecte; i en alguns casos, sobretot en persones amb poques xarxes o amb molta càrrega prèvia, la mascota pot sumar estrès i sensació de càrrega.
Des de dins, es veu clar. Aquestes tres setmanes han estat una bona sacsejada. Hem tingut moments de cansament intens, dubtes (sobretot quan ha tingut problemes digestius) i aquella sensació de “ens hem complicat la vida de debò”. I, alhora, hi ha hagut moments d’una presència i una connexió molt difícils d’obtenir d’una altra manera: la Duna enganxada a nosaltres, confiança absoluta, rutina compartida.
Si a això hi afegim que la tercera vacuna encara no ha arribat, és evident que no estem veient encara la versió estable de tenir gos, sinó la més exigent. Que tinguem la sensació que “en teoria ja hem passat el pitjor” té a veure també amb això: un cop superada aquesta fase d’hiperalerta sanitària i d’adaptació mútua, serà més fàcil veure amb claredat què aporta la Duna al nostre equilibri mental.
Mirant endavant: gos, longevitat i cervell
El cervell que volem preservar
Encara és massa aviat per notar res al cervell (a part d’un lleuger dèficit de son), però una de les coses que ens ha cridat l’atenció és la recerca que connecta mascotes i declivi cognitiu més lent.
L’estudi “Pet Ownership, Living Alone, and Cognitive Decline Among Adults 50 Years and Older”, publicat a JAMA Network Open, mostra que entre persones de més de 50 anys que viuen soles, tenir mascota s’associa a un declivi cognitiu més lent, especialment en memòria i fluència verbal. Entre la gent que viu acompanyada, l’efecte és menys marcat, però igualment suggeridor.
Un altre treball a Scientific Reports, basat en 18 anys de dades del panell europeu SHARE i resumit en articles com “Owning dog or cat could preserve some brain functions as we age, study says”, suggereix que els propietaris de gos mantenen millor memòria immediata i retardada, mentre que els propietaris de gat conserven una mica millor la fluència verbal. No són diferències enormes, però sí consistents.
La American Psychiatric Association, a “How Pets Can Protect Cognitive Health in Older Adults”, proposa una explicació bastant intuïtiva: tenir mascota significa tenir rutina, moviment, interacció social i vincle emocional estable, just les quatre coses que recomanen per protegir la salut cerebral a mesura que envellim.
Projectant la Duna al nostre futur
Quan l’Anna i jo parlem de futur —longevitat, envelliment digne, cervell disponible el màxim de temps possible—, és fàcil imaginar una Duna adulta formant part d’aquesta arquitectura: obligant-nos a moure’ns, a estar presents, a mantenir una certa disciplina diària. Ara només estem veient el tràiler, però la pel·lícula que pot venir encaixa força bé amb el que diu la literatura científica.
La cara B, que es veu des del primer dia
Costos, renúncies i angoixes
Tot això pot sonar molt positiu, i ho és, però seria directament fals no parlar de la cara B.
En tres setmanes ja hem comprovat que la Duna implica diners (alimentació de qualitat, visites al veterinari, analítiques, medicació, accessoris, sorral, tanca…), temps (passejos, joc, educació, neteja) i una reorganització bastant profunda de la logística familiar. No és una “afició” que encaixa en els ratets lliures: passa a ser una peça central de com organitzes el dia.
També hi ha la preocupació crònica: quan ha tingut vòmits o diarrees, quan ha perdut una mica de pes, quan no sabíem si el que passava era “normal de cadell” o motiu d’alarma, l’estrès era real. La recerca que advertia que per a algunes persones un animal pot sumar càrrega més que alleujar-la no parla en abstracte. Aquestes situacions existeixen.
Per què els consells fàcils fan mal
Per això ens incomoden molt els missatges del tipus “si estàs trist, adopta un gos”. En aquestes tres setmanes ja hem vist prou com per saber que això pot ser una recepta per al desastre. Un gos pot ser un gran aliat emocional i vital, però també és una responsabilitat enorme, que arriba amb molts condicionants.
La nostra sensació, avui, és que en teoria sí, hem passat el pitjor tram: els primers dies d’angoixa sanitària, de no entendre res del seu estómac, de veure-la perdre pes, de nits tallades. Ara tot apunta cap amunt: menja bé, comença a regular-se, la tercera vacuna és a tocar, i el que ens queda per davant s’assembla més a educar, socialitzar i gaudir que no pas a “sobreviure al cadell”. Però això no esborra el que ha costat.
Tenir gos com a aposta compartida de vida
Amb només tres setmanes de Duna, l’única cosa que podem dir amb certa seguretat és que hem canviat la manera de viure. L’Anna i jo estem més actius, més pendents del temps, més connectats amb casa i amb la masia. Tenim més soroll logístic, sí, però també més moments de presència pura que abans no existien.
Mirant la recerca, té sentit pensar que, si aquesta convivència es manté i madura, acabarà jugant a favor del nostre cor, del nostre cervell i del nostre benestar. Mirant el dia a dia, la sensació és que ja ho està fent, encara que ara mateix tot estigui passat pel filtre intens de la fase cadell i de la tercera vacuna pendent.
Per això, quan pensem en la Duna, no la veiem com un gadget de salut ni com una teràpia ambulant. La veiem com una aposta compartida, molt concreta, de com volem viure els propers anys: més en moviment, més en contacte amb la natura, més obligats a sortir de nosaltres mateixos i de les nostres pantalles.
Si d’aquí uns anys algun estudi segueix sumant punts a la idea que els propietaris de gos viuen una mica més i una mica millor, potser nosaltres hi serem, anònimament, darrere les dades. Però, encara que no sortís mai cap gràfic, el que ja estem veient en només tres setmanes amb la Duna —i que ara, amb la tercera vacuna a tocar, sembla encarar-se cap a una fase més amable— ja seria motiu suficient per pensar que la decisió ha valgut la pena. Per salut, per longevitat i, sobretot, per la qualitat dels dies que vivim plegats.