Hi ha tecnologies que s’inventen i ja està, i n’hi ha d’altres que es deixen anar al món amb la ingenuïtat d’un enginyer que només volia resoldre un problema local… i acaben convertint-se en la infraestructura de tota una època. La World Wide Web és una d’aquestes rares excepcions. I This Is for Everyone, el llibre que Tim Berners-Lee va escriure per mirar enrere i explicar la seva visió fundacional, és un exercici d’honestedat que avui, en plena febre de la IA, pren una dimensió gairebé profètica.
El títol és gairebé un crit: This Is for Everyone. Però la pregunta que condiciona tot el llibre —i que ressona amb més força ara que la tecnologia està novament redistribuint poder, dades i autonomia— és si aquesta promesa continua vigent.
Els orígens d’un invent humil amb ambició universal
Berners-Lee explica el naixement de la Web sense grandiloqüències. No hi ha cap moment fundacional digne d’una pel·lícula de Silicon Valley: només la necessitat pràctica de connectar documents i permetre que els científics del CERN compartissin informació sense perdre’s en disquets i versions inconnexes.
La simplicitat del concepte —documents enllaçats amb adreces úniques— amaga una cosa més profunda: una filosofia d’obertura radical. La Web no demanava permís. No exigia credencials. No establia jerarquies. Qualsevol persona podia publicar, enllaçar i participar. Aquest impuls democràtic és el que fa que Berners-Lee encara defensi, amb una certa tossuderia, que l’accés universal no és un ideal abstracte: és part del seu ADN.
Els primers capítols del llibre expliquen bé aquest esperit. Per a ell, la Web era —i hauria de continuar sent— un mecanisme per empoderar individus. No una plataforma, ni un mercat, ni un aparador d’empreses. Una eina d’intercanvi i col·laboració.
Però la història de la tecnologia, com ja sabem, no sempre premia els ideals dels seus creadors. I aquí comença el conflicte central del llibre.
Quan la Web es fa gran i perd la innocència
Berners-Lee observa amb una barreja d’orgull i perplexitat com la seva criatura s’expandeix més enllà del laboratori: universitats, empreses, aficionats, emprenedors… tots hi aboquen continguts, serveis i oportunitats. L’explosió dels anys noranta i la consolidació posterior van convertir la Web en una infraestructura imprescindible, però també la van allunyar del seu propòsit fundacional.
This Is for Everyone recull un diagnòstic que, tot i tenir dècades, continua essent dolorosament actual: la Web s’ha anat tancant. No per disseny, sinó per incentius econòmics. Plataformes que centralitzen continguts, jardins tancats que retenen dades, algoritmes opacs que decideixen què veiem i què no. Tot plegat ha anat erosionant allò que feia única la Web: la universalitat.
Una frase del llibre ressona especialment: “La Web no va ser creada per ser un centre comercial.”
Però en molts aspectes, això és exactament el que ha acabat sent.
I aquí Berners-Lee no fa sang, però tampoc s’hi acull amb resignació. Entén que el mercat és el mercat, però rebutja l’argument segons el qual “així és la tecnologia”. La tecnologia és el que dissenyem, el que regulem i el que acceptem com a societat.
La lluita pels estàndards oberts: un assumpte moral
Un dels fils conceptuals més importants del llibre és la defensa dels estàndards oberts, no com a eines tècniques, sinó com a garanties de llibertat. Un estàndard obert no és només un protocol: és una forma de blindar la interoperabilitat i evitar que uns pocs es converteixin en guardians de l’espai digital.
Per això, quan Berners-Lee observa l’avenç de protocols propietaris, APIs que segmenten l’accés i serveis que no permeten portar-se les dades fora, hi veu una amenaça. Una amenaça no per a ell, sinó per a la idea original: que la Web havia de funcionar com un bé comú, no com un conglomerat de xarxes privades disfressades d’Internet.
Aquí el llibre esdevé sorprenentment polític. Berners-Lee no té cap mania a afirmar que la Web és una infraestructura cívica, com ho pot ser una carretera, una biblioteca o l’aigua potable. I per tant, requereix vigilància democràtica, governança i un cert sentit de responsabilitat col·lectiva.
Privacitat: el problema que s’ha menjat tots els altres
Si hi ha un tema que recorre el llibre de punta a punta és la privacitat, o més ben dit, la seva erosió. Berners-Lee defensa que sense privacitat no hi ha autonomia, i sense autonomia no hi ha participació real en una societat digital. És a dir: no es tracta de protegir dades, sinó de protegir persones.
Quan descriu com empreses i governs acumulen dades, no ho fa amb un to apocalíptic, però sí profundament preocupat. Especialment perquè aquesta acumulació de dades no és accidental: és estructural. La Web, tal com s’ha configurat, incentiva constantment la vigilància comercial.
Aquí Berners-Lee introdueix el seu projecte Solid, un intent de tornar el control de les dades a l’usuari mitjançant “pods” privats i interoperables. És una idea elegant, potser massa avançada per al moment en què va néixer, però que dialoga directament amb els debats actuals sobre sobirania digital, RGPD, portabilitat i, ara, entrenament de models d’IA.
Solid és això: un recordatori que si no dissenyem estructures que retornin poder, el poder no tornarà sol.
La Web i la IA: convergència inesperada
Tot i que el llibre és anterior a l’esclat de la IA generativa, la seva lectura avui connecta de manera natural amb els dilemes actuals. En essència, la IA està replicant —amplificada i accelerada— la mateixa tensió fundacional de la Web:
obertura vs. control, innovació vs. concentració, comunitat vs. monopoli.
L’actual batalla per l’accés a dades, per la transparència dels models, per la governança dels algoritmes i per la sobirania dels usuaris sembla un eco directe del debat que Berners-Lee defensa al llibre. Quan avui discutim si OpenAI, Google o Meta poden entrenar models amb tot Internet, estem discutint exactament el que ell va denunciar dècades enrere: la captura dels béns comuns digitals.
I aquí la lectura esdevé incòmoda. Perquè ens obliga a reconèixer que estem construint la nova generació d’infraestructures digitals sense haver resolt —ni de lluny— les mancances de la generació anterior.
La democràcia digital que no va arribar (encara)
Una de les impressions més fortes del llibre és que Berners-Lee no ha perdut l’esperança, però tampoc es deixa enganyar. Sap que la Web no ha aconseguit del tot els seus objectius democràtics. Sap que la concentració de poder és real. Sap que les plataformes han substituït bona part de la navegació oberta. Sap que els joves passen més temps en ecosistemes tancats que en la Web oberta que ell va imaginar.
Però també sap que l’arquitectura original continua viva. I que, sota capes de capital, algoritmes i friccions artificials, la Web encara conté el potencial d’allò que va ser: una xarxa universal de coneixement compartit.
Aquí apareix un dels missatges més forts del llibre:
“La Web no té direcció per defecte. La seva direcció és la que li donem.”
És un recordatori incòmode per a tots nosaltres, perquè implica responsabilitat. No n’hi ha prou amb lamentar-se sobre el que s’ha perdut: cal reivindicar, participar i construir alternatives.
Un llegat que encara condiciona el futur
El llibre, en el fons, no és una memòria tecnològica. És un manifest. Un manifest per la llibertat digital, per la distribució del poder, per la preservació de l’espai públic en un entorn que tendeix naturalment a la centralització.
Berners-Lee no té la retòrica d’un filòsof polític ni la contundència d’un activista. Però potser per això la seva veu és tan important: perquè parla des de la senzillesa del que volia fer bé una eina i veu que, en part, el món l’ha portat per camins inesperats.
Acabes el llibre amb una sensació estranya: una barreja de nostàlgia i esperança. Nostàlgia per aquella Web oberta i ingènua dels inicis. Esperança perquè, malgrat tot, encara hi ha espais on la visió fundacional pot revifar: dades descentralitzades, estàndards oberts, IA transparent, plataformes interconnectades, nous moviments per defensar el comú digital.
Potser el llegat de Berners-Lee no és haver inventat la Web, sinó recordar-nos, en cada intervenció, que les tecnologies que transformen el món només funcionen bé quan són realment per a tothom.