Durant anys, el sector espacial ha funcionat amb una lògica gairebé immutable: les missions planetàries eren patrimoni exclusiu de les agències governamentals, amb pressupostos descomunals i cicles de desenvolupament que s’allargaven fàcilment més d’una dècada. L’espai profund era territori per a pocs, tant per cost com per complexitat. Però aquesta frontera s’està movent, i ho fa gràcies a companyies que s’han especialitzat en un terreny que abans semblava més “tècnic” que estratègic: el llançament orbital de petits satèl·lits amb coets més petits, més freqüents i més barats.
Rocket Lab n’és un dels casos més clars. Neix com a small launch company amb Electron, es consolida com a referent en el segment de llançaments per a smallsats i, a partir d’aquí, va pujant cap a la cadena de valor: plataformes pròpies com Photon, components espacials i, finalment, missions completes. L’empresa fa un pas que fa uns anys hauria semblat poc creïble: entrar en el camp de les missions interplanetàries amb un rol que ja no és experimental, sinó estructural. El Mars Comms Orbiter n’és la prova més recent i, probablement, una de les més reveladores.
El que hi ha al darrere no és només una nova missió a Mart, sinó un canvi de manera d’entendre l’espai profund: menys peça èpica i única, més infraestructura modular i repetible.
Per què cal un nou orbitador de comunicacions a Mart?
La missió neix d’un problema molt concret. Les comunicacions entre Mart i la Terra depenen d’una infraestructura d’òrbita marciana que, ara mateix, és limitada i envellida. Els orbitadors que fan de relé —Mars Reconnaissance Orbiter, Mars Odyssey i companyia— acumulen dècades de servei. Han estat extraordinàriament fiables, però no són eterns.
La NASA sap que, abans de pensar en bases, missions tripulades o esquemes ambiciosos de retorn de mostres, cal garantir una xarxa de comunicacions robusta i relativament barata. Sense això, qualsevol pla marciano queda exposat a un únic punt de fallada: si es perden els orbitadors de relé, s’ofega tot el flux de dades de superfície.
En aquest context, Rocket Lab entra com a soci per desenvolupar una solució compacta, modular i basada en Photon que actuï com a nou nexe de comunicacions entre Mart i la Terra. No es tracta d’un “flagship orbiter” pesant i car, dissenyat amb mentalitat dels anys 2000, sinó d’una plataforma lleugera i eficient que encaixa en pressupostos més ajustats i en cicles de desenvolupament molt més curts.
El missatge de fons és potent: les comunicacions interplanetàries comencen a sortir del club de les missions mastodòntiques i entren en la lògica dels sistemes reproduïbles.
Quan el “small launch” fa el salt a l’espai profund
El Mars Comms Orbiter es construeix sobre l’arquitectura Rocket Lab Photon, la peça que simbolitza aquest moviment: d’empresa de llançament a proveïdor de plataformes i serveis espacials. Photon ja ha fet el salt a l’espai profund en missions com CAPSTONE amb la NASA o Escape & Plasma Acceleration al cinturó d’asteroides.
Això es tradueix en alguns elements clau:
– Propulsió i navegació capaces de trajectòries interplanetàries. Photon no és un cubesat; és un bus espacial que ha anat guanyant sofisticació a base de missions reals.
– Un subsistema de comunicacions dissenyat per parlar amb la Deep Space Network, amb lògica d’orbitador de relé, no de simple satèl·lit científic.
– Eficiència energètica i fiabilitat orientades a operacions de llarga durada, amb la idea que aquest orbitador no sigui una flor d’un dia, sinó infraestructura estable.
El concepte central és que les futures missions marcianes no hauran d’enviar cadascuna “la seva gran antena”, sinó que podran recolzar-se en aquesta capa de servei. L’orbitador és, de facto, una primera peça d’allò que podríem anomenar un Internet marciano molt primitiu: una xarxa senzilla però pensada per créixer.
L’exploració del futur no serà només robòtica o humana; serà de xarxa. Sense capa de comunicacions, no hi ha capa d’aplicacions.
L’espai profund entra en lògica de mercat
Durant molt de temps, els contractes interplanetaris de la NASA tenien un aire artesanal: equips immensos, pressupostos inflats i calendaris que es menjaven generacions de tecnologia. S’hi feia ciència espectacular, però a un cost enorme.
Amb empreses com Rocket Lab, la NASA explora una altra manera de fer les coses:
– Cicles de desenvolupament de dos o tres anys, no de deu.
– Plataformes replicables, no dissenys únics que mai més es reutilitzen.
– Costos molt més ajustats que els de les missions “flagship”.
– Especialització industrial: cada actor fa allò on és fort i no intenta abastar-ho tot.
És la mateixa lògica que va introduir SpaceX en el llançament orbital: primer com a excepció, després com a patró. Ara, aquesta forma de treballar comença a entrar en l’espai profund.
Les agències ja no poden permetre’s projectes que triguen quinze anys en volar. La competència geopolítica i el ritme tecnològic obliguen a una altra cultura: menys solemnitat i més iteració.
CAPSTONE com a precedent i prova de confiança
Res d’això hauria passat si Rocket Lab no hagués guanyat credibilitat abans. El precedent fonamental és CAPSTONE, la missió que va posar una nau en la Near Rectilinear Halo Orbit al voltant de la Lluna, una òrbita complexa que forma part del disseny del programa Artemis.
CAPSTONE va demostrar que:
– Un bus lleuger podia operar en una òrbita exigent, lluny de la Terra i durant mesos.
– Els sistemes de propulsió, navegació i comunicacions de Rocket Lab funcionaven en un entorn que no permet massa errors.
– Photon podia assumir missions amb objectius científics i estratègics reals, no només demostracions tecnològiques simpàtiques.
Aquesta mena de credibilitat no es compra; es guanya. I és el que permet que, quan la NASA pensa en un nou orbitador de comunicacions a Mart, pugui posar sobre la taula una empresa que fa només uns anys era vista com “la dels coets petits”.
Per què aquesta missió importa de veritat
A efectes pràctics, el Mars Comms Orbiter concentra tres tendències que definiran bona part de la propera dècada espacial.
1. Infraestructura interplanetària modular i assequible
El model econòmic de les grans missions planetàries ja no encaixa amb la realitat pressupostària i política actual. La via alternativa és construir infraestructura com es fa a la Terra: de forma modular, substituïble i ampliable.
Un orbitador com aquest es pot replicar, millorar o complementar amb altres peces. No cal apostar-ho tot a una carta, sinó anar desplegant capa rere capa.
2. Rocket Lab amplia el seu rol dins de l’estratègia marciana
Amb el Mars Sample Return encallat per costos i complexitat, la NASA està redefinint la seva arquitectura marciana. Necessita missions més curtes, menys fràgils, amb socis que ajudin a “descompondre” problemes gegants en blocs més manejables.
Rocket Lab encaixa en aquesta filosofia: fer una part molt concreta, però fer-la bé, amb un producte que es pugui repetir i adaptar.
3. Photon i Neutron es reforcen mútuament
Cada nova missió interplanetària dona més solidesa a la tesi que Rocket Lab ja no és només una small launch company, sinó una empresa integrada verticalment: coets, plataformes, components i serveis.
Photon demostra que pot anar lluny i mantenir-se operatiu; Neutron, quan arribi, tancarà el cercle amb un sistema de llançament propi per a càrregues més grans. No és la mateixa jugada que SpaceX, però és una jugada igualment ambiciosa: posicionar-se com a infraestructura intel·ligent del nou espai, tant en òrbita baixa com en espai profund.
Mart com a entorn operatiu, no com a destí exòtic
Durant anys, enviar un satèl·lit a Mart era una fita gairebé única: una imatge per a la història, una missió irrepetible. La perspectiva comença a canviar. Per a la nova generació d’empreses espacials, Mart deixa de ser un lloc on “anar un cop” i passa a ser un entorn on operar de forma recurrent.
El Mars Comms Orbiter no busca fer la foto icònica; busca ser un node de servei. Això obre escenaris que abans eren teòrics:
– petites constel·lacions en òrbita marciana,
– cobertura per a rovers, sondes atmosfèriques i futurs helicòpters,
– passarel·les estables Terra–Mart per a grans volums de dades,
– reducció de la dependència d’un parell d’orbitadors envellits.
És el mateix patró que hem vist a l’òrbita terrestre baixa amb les constel·lacions comercials, traslladat a una escala nova.
Impacte per a la comunitat científica i per a les missions futures
El Mars Comms Orbiter, per si sol, no farà ciència espectacular. Però serà el que permetrà que altres la facin. Les missions científiques a Mart han anat acumulant instruments cada vegada més sofisticats, però sempre amb el coll d’ampolla de la comunicació.
Amb una infraestructura més flexible, es poden imaginar:
– rovers més petits però més nombrosos,
– sondes desplegables que treballin en xarxa,
– experiments d’astrobiologia que generin grans volums de dades,
– monitoratge ambiental quasi continu de zones clau.
En llenguatge de software, Rocket Lab està construint el backend. No és la part vistosa per al gran públic, però sense això la resta no funciona.
Dimensió geopolítica: la cursa a Mart també és estratègica
La cursa marciana ja no és només una qüestió científica. La Xina avança amb el programa Tianwen i té l’ambició de competir de tu a tu amb la NASA. Aconseguir desplegar ràpidament infraestructura de comunicacions a Mart no és només una decisió tècnica; és un moviment geopolític.
Els Estats Units han après amb l’experiència dels últims anys que necessiten l’ecosistema comercial per mantenir velocitat i capacitat de resposta. Si tot depèn del cicle lent de les agències, altres actors poden passar-los al davant.
Rocket Lab es converteix aquí en una peça d’una política industrial més àmplia: utilitzar empreses privades per construir, a ritme d’startup, allò que després es converteix en avantatge estratègic nacional.
Què suposa per a Rocket Lab com a companyia
Per a l’empresa, aquesta missió reforça tres actius intangibles però molt valuosos:
– Photon es consolida com a plataforma d’espai profund, no només d’òrbita baixa.
– La confiança institucional de la NASA puja un graó: ja no estem parlant només de missions lunars, sinó d’una peça clau per al futur marciano.
– La narrativa d’empresa “end-to-end” guanya credibilitat: coets, plataformes i serveis alineats en una mateixa història.
Rocket Lab no vol ser un clon de SpaceX, ni ho necessita. El seu espai és un altre: sofisticació en el segment dels small i mid-size spacecraft, capacitat de fer de capa d’infraestructura allà on altres només veuen “hardware”.
Mirant cap a 2030
Si el Mars Comms Orbiter funciona i la NASA decideix escalar aquest model, Rocket Lab es pot trobar en una posició molt singular:
– proveïdor principal de la nova xarxa de relé marciana,
– soci habitual per a missions interplanetàries ràpides i de cost controlat,
– actor clau en el desplegament d’infraestructura interplanetària amb lògica de sistema, no de projectes aïllats.
En el món borsari, això vol dir opcions reals de fluxos d’ingressos recurrents associats a programes de llarg recorregut. Encara és d’hora per quantificar-ho, però la direcció estratègica és clara: situar-se enmig del futur, no a la perifèria.
El Mars Comms Orbiter no portarà astronautes ni retornarà roques marcianes, però pot ser la condició de possibilitat perquè tot això sigui viable. Va al centre d’un problema molt concret —com fer parlar dos planetes de manera fiable— i ho resol amb una arquitectura que es pot replicar, millorar i escalar.
Si Mart acaba convertint-se en un laboratori científic permanent i, més endavant, en un entorn on hi hagi activitat econòmica, algú haurà d’haver posat la primera capa de xarxa. És en aquest espai discret, però decisiu, on Rocket Lab està començant a escriure el seu paper.