Publicado en

Qui governa l’espai quan l’espai és privat?

Hi ha una contradicció que recorre tota la conversa sobre el futur de l’economia espacial. Mai s’havia parlat tant de mercat privat, de competència comercial, d’empreses que fan el que abans feien els estats. I mai havia estat tan difícil separar el que és negoci del que és estratègia nacional.

SpaceX llança satèl·lits per a la NASA i per al Departament de Defensa dels Estats Units. Starlink proporciona connectivitat a Ucraïna en plena guerra. La carrera per tornar a la Lluna és, simultàniament, un programa científic, una iniciativa d’exploració humana i una competició directa entre Washington i Pekín. El vocabulari és comercial. La lògica subjacent, molt menys.

Això no és nou. Però en aquest moment es fa més visible que mai, i val la pena mirar-ho de front.

La infraestructura sempre va arribar primer

Quan avui diem que el GPS ha democratitzat la navegació, rarament recordem que el sistema el va construir l’exèrcit nord-americà durant la Guerra Freda per guiar míssils i coordinar tropes. La xarxa que va donar origen a internet —ARPANET— tenia un propòsit militar clar: garantir les comunicacions en cas d’atac nuclear. Les grans infraestructures digitals que avui sostenen l’economia global van néixer com a projectes d’estat, finançades amb diners públics i orientades per prioritats estratègiques. El mercat va arribar després, quan la infraestructura ja estava construïda i el risc ja estava assumit.

L’economista Mariana Mazzucato ho ha descrit amb precisió: l’estat és l’inversor de primera instància en les tecnologies que definiran el futur. Assumeix el risc que el capital privat no vol assumir. Quan la tecnologia madura i apareix el benefici, el sector privat entra i el captura. La socialització del risc i la privatització del valor no és un accident del sistema; és la seva dinàmica habitual.

En l’espai, aquesta lògica no s’ha trencat. S’ha sofisticat.

El dia que Elon Musk va decidir el curs d’una guerra

El febrer del 2022, quan Rússia va atacar Ucraïna, una de les primeres decisions crítiques no la va prendre cap govern. La va prendre Elon Musk, activant la xarxa Starlink perquè les forces ucraïneses poguessin comunicar-se. Mesos després, el mateix Musk va decidir limitar la cobertura de Starlink a la península de Crimea per no facilitar, segons va explicar, una escalada militar. Una empresa privada prenent decisions amb conseqüències directes sobre el curs d’una guerra.

El que fa aquest episodi especialment revelador no és que Musk tigués aquest poder, sinó que ningú l’hi havia conferit formalment. No hi havia cap marc legal, cap tractat, cap mecanisme de supervisió democràtica que regulés aquella decisió. Una infraestructura crítica per a un conflicte bèl·lic estava en mans d’un actor privat que actuava segons el seu propi criteri. La pregunta que hauria d’haver provocat un debat urgent —qui governa les infraestructures espacials privades quan aquestes es converteixen en eines de guerra?— va quedar en gran mesura sense resposta institucional.

Difícilment hi ha exemple més clar de fins a quin punt la frontera entre “comercial” i “estratègic” s’ha tornat porosa fins a quasi desaparèixer.

Rocket Lab, o com fins i tot els petits segueixen la mateixa lògica

Podria semblar que aquesta dissolució de fronteres és un fenomen exclusiu dels actors més grans —SpaceX, les agències espacials, els programes nacionals amb pressupostos de milers de milions. Però fins i tot les empreses de mida mitjana revelen la mateixa lògica quan s’observen de prop.

Rocket Lab n’és un exemple instructiu. Fundada a Nova Zelanda i cotitzada als Estats Units, s’ha posicionat com una empresa de llançaments comercials per a satèl·lits petits. El seu coet Electron és àgil, relativament barat i adaptat a les necessitats d’operadors privats. Però una part significativa dels seus contractes prové d’agències governamentals nord-americanes, incloent-hi programes de defensa i intel·ligència. La seva plataforma de satèl·lit Photon ha estat seleccionada per a missions de la NASA. I la seva nova factoria als Estats Units respon, en part, a la pressió de clients governamentals que prefereixen —o exigeixen— una cadena de subministrament en sòl americà.

Rocket Lab no és un contractista de defensa disfressat d’startup. És, genuïnament, una empresa comercial amb un producte real i clients diversos. Però la seva trajectòria il·lustra com, fins i tot en els segments més “de mercat” de l’economia espacial, la geometria del creixement segueix els contorns de la prioritat estratègica dels estats. No és una anomalia. És l’estructura.

El mercat espacial no és lliure. És derivat.

La pregunta que se sol fer sobre el futur de l’economia espacial és: quan serà autosuficient? Quan generarà prou demanda privada per no dependre de contractes governamentals? És una pregunta legítima, però potser mal plantejada. Perquè assumeix que la dependència estatal és una fase transitòria —un suport provisional mentre el mercat madura— i que arribarà un moment en què l’espai funcionarà com funciona l’aviació comercial o la telefonia mòbil.

El que suggereix el present és una cosa diferent. La geopolítica no és el bastiment temporal que sosté el mercat espacial mentre es construeix sol; és la seva condició de possibilitat. No el condicionament extern d’un mercat que aspira a ser autònom, sinó la lògica interna que determina quines empreses creixen, quines infraestructures es financen, quins estàndards s’imposen i quins actors queden exclosos. Quan el govern dels Estats Units decideix quines empreses poden llançar satèl·lits militars, o quan la Xina restringeix l’accés estranger als seus programes espacials, no estan interferint en el mercat. L’estan definint.

Això no significa que no hi hagi negoci real. El mercat de dades de teledetecció, les constel·lacions de satèl·lits de comunicació, la manufactura en òrbita de certs materials —tot això genera valor econòmic genuí. Però la pregunta de Mazzucato aplicada a l’espai té una resposta incòmoda: qui assumeix el risc i qui captura el valor és inseparable de la pregunta de qui té poder geopolític i qui no.

La pregunta que ningú vol respondre

Si el que anomenem “mercat comercial espacial” és, en una part substancial, una extensió del poder estatal amb forma d’empresa privada, algunes coses canvien. La manera com el pensem. La manera com el regulem. La manera com decidim qui hi té accés i en quines condicions.

No dic que SpaceX, Rocket Lab o Blue Origin siguin simplement contractistes governamentals disfressats de startups. La realitat és més complexa i més interessant que això. Però sí que em pregunto si el marc analític que apliquem a l’economia espacial —el d’un mercat que s’allibera progressivament de la tutela estatal— és l’adequat per entendre el que realment passa. Potser el problema no és que el mercat espacial sigui immadur. Potser és que estem mesurant la seva maduresa amb el patró equivocat.

El que estem veient no és la privatització de l’espai en el sentit en què vam privatitzar les telecomunicacions o l’energia. Estem veient la creació d’una nova capa d’infraestructura estratègica global, construïda parcialment per actors privats, finançada parcialment amb capital de risc, però orientada per una lògica que té molt més a veure amb la competència entre grans potències que amb la competència de mercat ordinària.

I si és així, les preguntes que importaran no seran les de qualsevol sector industrial en creixement. Seran les mateixes preguntes incòmodes que sempre apareixen quan el poder i el capital es mouen junts: qui decideix, qui es beneficia, i qui paga la factura. En l’espai, com en tants altres llocs, la resposta a aquestes preguntes mai és només econòmica.

Fonts d’informació

1. Mariana Mazzucato — Misión Economía: El llibre de referència per entendre per què l’estat és l’inversor de primera instància en les tecnologies que definiran el futur, i per què el sector privat sol entrar quan el risc ja està assumit. → https://www.qtorb.com/resumen-de-mision-economia-de-mariana-mazzucato/

2. Starlink a la guerra russo-ucraïnesa: L’article més complet i documentat sobre el paper de Starlink al conflicte, incloent-hi l’episodi de Crimea i les implicacions de seguretat nacional que va generar al Senat dels EUA. → https://en.wikipedia.org/wiki/Starlink_in_the_Russian-Ukrainian_War

3. Rocket Lab: contracte de 816 milions amb la Space Development Agency (desembre 2025): El comunicat oficial del contracte més gran de la companyia fins avui: 18 satèl·lits de seguiment de míssils per a la Space Force dels Estats Units. Un cas concret de la lògica descrita al post. → https://rocketlabcorp.com/updates/rocket-lab-awarded-816m-prime-contract-to-build-missile-defense-satellite-constellation-for-u-s-space-force/

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.