Sortint del llimb tecnològic
Durant dècades, la humanitat ha flirtejat amb una idea tan seductora com complexa: captar l’energia del Sol directament a l’espai, on brilla amb una intensitat constant, i enviar-la a la Terra sense la necessitat de cables. Aquesta proposta ha viscut durant molt de temps en una mena de “llimb tecnològic”. Per una banda, semblava massa ambiciosa per ser abordada per l’enginyeria convencional, que requereix retorns d’inversió clars i riscos controlats; per l’altra, era massa concreta i fonamentada en la física per ser descartada simplement com una fantasia de la ciència-ficció.
Així, el concepte d’energia solar espacial (Space-Based Solar Power o SBSP) ha aparegut i desaparegut cíclicament de documents estratègics de la NASA, d’informes tècnics japonesos i de llibres que especulaven sobre el futur. En tots ells, però, hi havia un subtítol implícit que rebaixava les expectatives: aquesta era una tecnologia per a “algun dia”, un futur indeterminat que servia per inspirar però no per executar.
No obstant això, el gener de 2023, l’Institut de Tecnologia de Califòrnia (Caltech) va decidir trencar aquesta inèrcia teòrica. Van fer una cosa extremadament inusual en aquests debats acadèmics: deixar de banda els simuladors i posar hardware real en òrbita. Mesos després d’aquest llançament, l’equip va poder escriure una frase que, tot i la seva aparent discreció, té el poder de canviar el marc mental de tota la discussió energètica global: “hem detectat energia enviada sense cables des de l’espai fins a la Terra”.
És fonamental entendre el matís d’aquesta afirmació. No era molta energia; de fet, era una quantitat minúscula que no resol, per si mateixa, cap problema energètic actual. Però la clau no és la quantitat, sinó l’existència. És real. I en el món de la tecnologia puntera, la distància entre “teòricament possible” i “físicament demostrat” és on es juguen les veritables revolucions. Això, com veurem, ho canvia tot.
MAPLE: L’experiment que va tancar el circuit
Per comprendre realment què ha passat, hem de submergir-nos en els detalls de la missió. L’experiment no va ser un fet aïllat, sinó que forma part del Space Solar Power Project (SSPP) de Caltech, una iniciativa acadèmica de llarg recorregut que busca respostes fonamentals.
El gener de 2023, Caltech va anunciar el llançament del demostrador tecnològic SSPD-1. L’objectiu no era construir una central elèctrica operativa, sinó una cosa molt més concreta i necessària: provar, en les dures condicions reals de l’espai, les peces clau d’una futura arquitectura solar. Aquest llançament va ser anunciat formalment sota el títol Caltech to Launch Space Solar Power Technology Demo into Orbit in January.
Dins d’aquest satèl·lit demostrador hi viatjaven diversos experiments, però el protagonista indiscutible d’aquesta història és un instrument anomenat MAPLE. L’acrònim respon a Microwave Array for Power-transfer Low-orbit Experiment, i la seva funció era validar el procés complet de transmissió d’energia.
La tríada funcional de MAPLE
Per explicar-ho de manera pedagògica, MAPLE va haver d’executar tres accions seqüencials de gran complexitat tècnica:
- Captació: En primer lloc, havia de rebre energia elèctrica generada directament a l’espai.
- Conversió: Posteriorment, havia de transformar aquest corrent elèctric en ones de microones.
- Transmissió: Finalment, havia d’enviar aquestes microones cap a receptors específics situats a distància.
El tercer punt és on rau la veritable màgia de l’enginyeria. No es tractava simplement d'”emetre” energia a l’espai obert, com qui encén una llanterna a les fosques. L’experiment havia de demostrar el que es coneix tècnicament com a beam forming (formació de feixos). Això implica la capacitat de dirigir el feix d’energia amb extrema precisió, alternar entre diferents receptors i mantenir l’estabilitat del senyal mentre l’emissor es mou a milers de quilòmetres per hora al voltant de la Terra.
Caltech ha estat molt transparent explicant aquests detalls tècnics, tant al seu comunicat inicial com al document de balanç final de la missió. Per a aquells que busquin una narrativa més accessible sobre com es va viure aquest moment, el reportatge de Caltech Magazine, titulat Space Solar Power Project Will Harness the Sun to Power the Future, és una lectura excel·lent i molt il·lustrativa.
Cal insistir en la dada que posa peus a terra: l’energia que finalment es va rebre a la superfície terrestre va ser minúscula, de l’ordre de miliwatts. MAPLE no és, ni pretén ser, un prototip comercial llest per il·luminar ciutats. És una prova de concepte física que tanca el circuit complet, demostrant que la cadena de transmissió és viable de principi a fi.
Per què un experiment “petit” suposa un canvi de paradigma
Sovint, en ciència, els experiments més modestos en magnitud són els que tenen implicacions més profundes. Per què MAPLE és un punt d’inflexió si només ha transmès miliwatts? Per entendre-ho, hem de mirar la història dels obstacles d’aquesta tecnologia.
El problema de la solar espacial mai ha estat conceptual. Els avantatges teòrics són coneguts i indiscutibles des de fa dècades:
- Disponibilitat total: El Sol brilla les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana a l’espai.
- Sense interrupcions: No hi ha núvols que tapin el sol ni nits que aturin la producció.
- Potència: La densitat energètica és significativament més alta que a la superfície terrestre, ja que no hi ha atmosfera que filtri la radiació.
Si la teoria és tan bona, per què no ho hem fet abans? Perquè el problema sempre ha estat industrial. Els costos de llançament eren prohibitius, la massa necessària per construir les estructures era excessiva (literalment, pesava massa) i les incerteses tècniques eren massa grans.
Fins a l’arribada de MAPLE, qualsevol discussió sobre SBSP tenia un punt feble estructural: ningú havia demostrat, en condicions reals fora del laboratori, que tot el procés funcionés com un sistema integrat. MAPLE no resol el problema de l’escala (com fer-ho gran i econòmic), però elimina el dubte fonamental: ens confirma que això no viola cap llei física ni topa amb cap límit tecnològic infranquejable.
Com diu Caltech sense èpica però amb claredat meridiana al seu comunicat In a First…, s’ha demostrat la base física. A partir d’aquest moment precís, la pregunta que ens fem deixa de ser científica (“És possible?”) i passa a ser pragmàtica (“És viable?”). I aquesta ja no és una pregunta per als físics teòrics; és una qüestió que pertany als economistes, als enginyers industrials i als responsables polítics.
Quan la universitat acaba, comença el New Space
Un cop superada la fase de demostració acadèmica, entrem en una nova etapa. Si algun dia l’energia solar espacial esdevé una infraestructura crítica, no naixerà com un únic projecte gegantí i aïllat, sinó com el resultat d’una cadena de valor industrial complexa.
Perquè aquesta tecnologia passi del laboratori a la xarxa elèctrica, caldrà desenvolupar com a mínim quatre blocs tecnològics industrials:
- Fotovoltaica espacial d’alta eficiència: Necessitem panells que no només captin energia, sinó que siguin extremadament tolerants a la radiació i a la degradació inherent a l’entorn espacial.
- Estructures ultralleugeres: Calen sistemes de desplegament o assemblatge orbital que permetin crear superfícies immenses sense que el seu pes faci inviable el llançament.
- Plataformes satel·litals robustes: Els “busos” o cossos dels satèl·lits han de ser capaços d’operar durant anys gestionant potències elèctriques molt elevades sense fallar.
- Llançament freqüent i econòmic: Això no es posa en òrbita una sola vegada; caldrà un accés a l’espai barat i recurrent per mantenir i expandir la constel·lació.
Aquest canvi d’enfocament ja és visible en les institucions. Els estudis recents de la NASA ja no tracten la SBSP com una curiositat exòtica, sinó com una opció que cal analitzar amb números i fulls de càlcul. El document clau Space-Based Solar Power i la seva referència tècnica a NTRS són la prova d’aquest canvi. En aquests informes, el llenguatge ha canviat: ja no es parla de “si” es farà, sinó de “com” es podria fer i “amb quins límits” econòmics i tècnics.
Rocket Lab: L’actor inesperat en l’equació
En aquest nou ecosistema industrial, és fàcil deixar-se enlluernar per les grans promeses. Tanmateix, una anàlisi detallada revela que empreses com Rocket Lab encaixen en aquest trencaclosques molt millor del que la seva imatge pública suggereix.
Sovint, Rocket Lab és percebuda simplement com “l’empresa de coets petits” que competeix a l’ombra de SpaceX. Però aquesta visió és incompleta i superficial. Des de fa anys, l’estratègia de la companyia ha estat clara i constant: verticalitzar. Això significa no dependre de tercers, controlant des del llançament fins a la fabricació dels satèl·lits i els seus subsistemes.
La peça mestra: SolAero Technologies
Per entendre per què Rocket Lab és rellevant per a la solar espacial, cal fixar-se en una adquisició clau: SolAero Technologies. Aquesta empresa és un dels principals fabricants mundials de cèl·lules solars espacials d’alta eficiència. Rocket Lab va anunciar la seva compra sota el titular Rocket Lab to Acquire SolAero Holdings, Inc., a Global Leader in Space Solar Power Products, i els detalls formals es troben a la documentació regulatòria EX-99.1 Rocket Lab to Acquire SolAero Holdings….
La distinció és crucial: SolAero no fabrica panells solars “terrestres adaptats”. Fabrica tecnologia fotovoltaica dissenyada des de zero per operar durant anys a l’espai. Un exemple clar és el producte descrit al full de dades ZTJ+ Space Solar Cell. Aquest tipus de tecnologia és exactament, sense modificacions, el que necessita qualsevol arquitectura de SBSP per ser viable.
El poder ocult de la verticalització
Aquí rau la intel·ligència de l’estratègia: Rocket Lab no necessita “liderar” el projecte de la solar espacial ni ser qui vengui l’electricitat per capturar-ne el valor. N’hi ha prou que sigui un proveïdor crític en una o dues de les capes essencials de la tecnologia.
Amb la seva estructura actual, Rocket Lab pot jugar en tres camps simultàniament:
- Energia: Gràcies a les cèl·lules de SolAero.
- Plataformes: Mitjançant els seus sistemes espacials i el bus de satèl·lit Photon.
- Accés a l’espai: Amb el coet Electron avui i el potent Neutron en el futur.
Aquesta combinació no garanteix l’èxit, però redueix dràsticament la “fricció” industrial: menys interfícies entre diferents empreses, més control sobre el producte final i més velocitat d’iteració en el disseny. És un patró clàssic que hem vist en altres indústries tecnològiques quan maduren i passen del prototip a l’escala industrial.
Tres escenaris de futur: Què ens espera?
Arribats a aquest punt, convé ser honestos i evitar el “tecno-optimisme” cec. La solar espacial pot acabar sent una infraestructura crítica per a la humanitat… o quedar-se en una sèrie de pilots elegants però minoritaris. Podem dibuixar tres escenaris plausibles per a les properes dècades:
Escenari 1: Progrés lent però sostingut (2030–2045)
En aquest futur, la SBSP avança però es manté com una tecnologia de nínxol. S’utilitza per donar suport a bases remotes (militars o d’exploració), per a la resposta ràpida a desastres naturals on les xarxes terrestres han caigut, o per a aplicacions científiques específiques.
Aquest escenari és el més coherent amb el to prudent que Caltech manté al seu balanç final: Space Solar Power Project Ends First In-Space Mission with Successes and Lessons.
- Implicació industrial: El valor econòmic recaurà en els fabricants de subsistemes d’alta tecnologia (energia, control), però no serà un negoci per als grans operadors elèctrics globals.
Escenari 2: Acceleració industrial (2035–2050)
Aquí, la SBSP entra de ple en la planificació energètica regional com un complement estratègic a les renovables terrestres. Alguns estudis europeus, tot i basar-se en moltes hipòtesis, arriben a plantejar aportacions molt significatives al mix renovable. Un exemple d’aquesta visió optimista es troba en titulars com Solar panels in space ‘could provide 80% of Europe’s renewable energy by 2050’.
- Implicació industrial: Això implicaria grans contractes, l’aparició de colls d’ampolla industrials per la demanda, i un enorme valor per a qui sigui capaç de fabricar components crítics a escala massiva.
Escenari 3: Bloqueig econòmic i regulatori
En aquest escenari, la tecnologia funciona tècnicament, però els costos no baixen prou, o bé la regulació i la percepció pública frenen el seu desplegament. No hem d’oblidar que el debat europeu sobre tecnologies espacials amb impacte sistèmic (com els miralls espacials o la geoenginyeria) mostra com de ràpid pot aparèixer la resistència política. Vegeu, per exemple, la discussió a EU should ban space mirrors and other solar geoengineering, scientists say.
- Implicació industrial: La SBSP queda com un mercat petit i limitat. En aquest cas, guanyen els proveïdors flexibles que poden reutilitzar la seva tecnologia (com les cèl·lules solars d’alta eficiència) en altres programes espacials més convencionals, diversificant el risc.
La victòria de la realitat sobre la ficció
El que l’experiment MAPLE ens ofereix no és la promesa buida d’energia barata ni immediata. Ens ofereix una cosa molt millor i més difícil d’aconseguir: realitat.
Quan Caltech escriu que ha detectat energia enviada sense cables des de l’espai, tanca definitivament una discussió que havia quedat oberta durant dècades. Tal com s’explica a les fonts clau com In a First… i el balanç final del projecte, hem creuat una línia. A partir d’aquí, el futur ja no depèn de descobrir nova física ni de somiar amb tecnologies impossibles. Depèn exclusivament de decisions industrials, econòmiques i polítiques.
I és en aquest terreny menys vistós, lluny dels titulars de ciència-ficció, on les empreses que dominen la manufactura, l’energia i les estructures —com Rocket Lab, amb SolAero al centre— solen acabar sent les més decisives. El somni de l’energia solar espacial ha deixat de ser un somni per convertir-se, finalment, en un problema d’enginyeria.