Pocs llibres sobre tecnologia i societat connecten tan bé amb l’esperit present com «La revolució inevitable» de Genís Roca. En menys de cent pàgines, l’autor desmunta tòpics i sacseja idees preestablertes amb una síntesi que és, alhora, un repte i una brúixola. El títol no enganya: la irrupció de la IA no és una possibilitat remota ni una amenaça postergada, sinó la realitat que obliga a revisar processos, valors i fins i tot expectatives col·lectives.
El final d’una etapa i l’albada d’una nova realitat
Roca dibuixa el trànsit d’un món —l’industrial— que s’apaga de fons i la pujada accelerada d’una societat estructurada per la informació, la dada i la intel·ligència artificial. No hi ha discurs apocalíptic ni fe cega en el progrés tecnològic: només el convenciment que la societat viu el final d’una època i queda poc marge per la nostàlgia.
Aquest punt de partida és reconeixible per qualsevol que hagi tastat la mutació digital, des dels qui han actualitzat negocis familiars fins a líders empresarials més avesats o docents, professionals i gestors. El repte ja no és adaptar-se: és trobar sentit al canvi.
Economia digital i poder de la dada
El llibre s’endinsa en la nova economia de la informació. Avui qui controla la dada té la clau: l’autor no es cansa de repetir que el valor ja no rau només en el capital financer o humà, sinó —i sobretot— en com processem, interpretem i activem la informació. Aquest nou poder ho esquitxa tot: empreses que multipliquen valor, governs que perden pes regulador, ciutadans que passen de ser subjectes de drets a potencials mers usuaris de plataformes.
L’aposta de Roca és clara: cal apropiar-se d’aquest poder, sumar talent digital, reentendre la formació i posar la tecnologia al servei dels propòsits concrets. Aquí la IA no és ni una moda ni una amenaça: és el factor multiplicador que accentua les diferències entre gestors actius i simples espectadors.
Geopolítica del canvi i horitzons d’incertesa
Un dels aspectes més potents del llibre és la panoràmica geopolítica. Mentre els Estats Units aposten per la via de la desregulació i el domini corporatiu privat, la Xina escala per la via del control estatal i la centralització. A Europa es parla de drets, però les grans decisions i la força disruptiva provenen d’altres latituds.
Aquest context desafia qualsevol estratègia: tant el teixit empresarial, la funció pública com els qui lideren projectes innovadors han d’entendre que la regulació ja no protegeix a qui no s’uneix al ritme global. La velocitat del canvi, segons Roca, imposa respostes creatives, aliançes àgils i —sobretot— la capacitat d’entendre la tecnologia no com a finalitat sinó com a mitjà per crear i distribuir valor.
Acció, estratègia i governança
Un dels mèrits principals del llibre és fugir d’eslògans o modelets. Les recomanacions són nítides: inventariar processos, prioritzar inversions ràpides, negociar millor amb proveïdors tecnològics, generar governança pròpia i dissociar l’adopció de la IA del simple “anar a la moda”. Sovint, els pilots tecnològics no són experiments intranscendents, sinó l’única via per aprendre ràpid.
Ni empreses ni administracions es poden permetre implantar tecnologia perquè toca: cal fer-se preguntes sobre retorn, propòsit i alineament amb objectius reals. Això no només és vàlid per grans organitzacions, sinó per a qualsevol equip, professió o negoci que vulgui seguir sent rellevant.
Humanisme digital, mirada crítica i protagonisme ciutadà
Genís Roca no cau mai en el tòpic d’una tecnologia neutra. La IA i la digitalització tenen efectes reals sobre el mercat de treball, acceleren desigualtats, generen monopolis i desafien la governança democràtica. Si la ciutadania renuncia a participar-ne, corre el risc de veure com els seus drets, llibertats i fins i tot la seva capacitat de decidir s’escolen cap als grans actors digitals o a poders que escapen del control públic.
En aquest sentit, el llibre demana noves aliances: entre generacions, entre especialitats, entre creadors i reguladors. Cal emfatitzar nous drets —com ara garanties de privacitat o control de dades personals— i reclamar el debat col·lectiu sobre límits, prioritats i usos de la tecnologia. No es tracta tant d’inspirar-se en models llunyans, sinó d’arrelar el diàleg digital en valors socials compartits.
Educació, escola i transformació
Una bona part del debat ocupa l’educació, entesa no només com a transmissió de coneixement sinó com a generació d’esperit crític. Tant escoles com empreses i institucions han d’abraçar la formació contínua, donant eines per llegir i escriure el canvi. La transversalitat és clau: la IA ja no és una disciplina “tech”, sinó que afecta tota la societat i obliga a sumar mirada humanista, capacitat d’innovació i valentia col·lectiva.
En aquest camp emergeixen iniciatives de tot tipus: tallers, taules rodones, laboratoris d’experimentació que ja estan repensant el lloc de l’humà a l’era digital. Aquestes propostes, segons Roca, són la llavor de la democràcia digital futura: una societat que s’atreveix a preguntar, discutir, desacordar i créixer d’acord amb el que ve.
La millor tecnologia: la que serveix al propòsit col·lectiu
El relat de Genís Roca no ofereix ni profecies ni catàlegs de tendències, sinó l’art de fer-se bones preguntes. La millor tecnologia, insisteix, sovint no es veu —perquè està ben integrada, alineada amb necessitats i, sobretot, al servei de les persones. Allà rau el gran repte: no tant accelerar més, sinó decidir millor. Fugir dels miratges per gustos o modes i enamorar-se de les solucions, no de la tecnologia per la tecnologia.
En definitiva, l’autor recorda que la revolució digital no la farà cap investigador sol, sinó milers de professionals, equips i ciutadans que s’atreveixin a debatre, posar límits, arriscar i —si cal— equivocar-se per aprendre. El futur —i això queda clar al tancar el llibre— no és una consigna ni un objectiu a esperar: és un camí que es fa, dia a dia, a partir de moltes decisions petites i alguns errors col·lectius.