Durant anys hem parlat de bombolles immobiliàries com si fossin fenòmens homogenis. Pugen els preus, entren diners, el mercat s’escalfa i, tard o d’hora, arriba l’ajust. Aquest esquema continua sent útil per explicar moltes coses, però cada vegada explica menys el que està passant ara.
L’article recent de La Vanguardia sobre com l’escalfament global comença a “desinflar” una part del mercat immobiliari espanyol apunta en una altra direcció. No descriu una caiguda generalitzada ni un esclat clàssic. Descriu una cosa més incòmoda, menys espectacular: un desplaçament silenciós del valor.
No tot cau.
No tot es manté.
Alguns territoris perden atractiu mentre d’altres el reforcen. I la diferència no és tant el preu com el futur que ofereixen.
No és una crisi immobiliària, és una separació entre territoris
El text assenyala una realitat que molts prefereixen no mirar gaire de prop. Hi ha llocs que comencen a ser menys desitjables no per raons econòmiques tradicionals, sinó per acumulació d’estrès climàtic: calor persistent, manca d’aigua, incendis recurrents, infraestructures tensionades, sobreocupació estacional.
Res d’això és nou.
El que és nou és que el mercat comença, molt tímidament, a incorporar-ho.
No ho fa de manera ordenada ni abrupta. Ho fa com solen fer-ho els mercats quan encara no saben mesurar bé una variable: de manera desigual, fragmentada, amb retard. El resultat no és un desplom sobtat, sinó una separació progressiva entre territoris.
Durant dècades, el valor immobiliari s’ha explicat sobretot per accessibilitat, serveis, centralitat o potencial turístic. Ara comença a entrar en joc una capa menys visible, però molt més estructural: l’habitabilitat climàtica a llarg termini.
El mercat encara no sap valorar el factor climàtic
Aquí apareix un desajust evident. Sabem força bé quines zones patiran més estrès climàtic en les pròximes dècades. No és una qüestió d’opinió, sinó de dades, models i tendències físiques. Tot i així, aquesta informació encara no es reflecteix de manera clara en els preus, ni en el crèdit, ni en les assegurances.
Aquest retard genera una sensació enganyosa de normalitat. Els preus aguanten, les operacions continuen i tot sembla estable. Però el valor no desapareix de cop. Es desplaça.
Algunes decisions que avui poden semblar conservadores —o fins i tot poc sofisticades des d’un punt de vista financer— potser d’aquí a uns anys es llegiran com a decisions bastant lúcides. Incorporar el clima no com a context, sinó com a variable central, canvia la lògica d’inversió de soca-rel.
El curt termini com a llast
Una part important del parc immobiliari actual continua atrapada en una lògica pensada per a un altre món. Un món amb energia barata, clima relativament previsible i sistemes urbans que es podien estirar sense massa conseqüències. En aquell context, maximitzar la rendibilitat a curt termini tenia tot el sentit.
Aquest món ja no existeix.
El canvi climàtic no introdueix volatilitat puntual. Introdueix incertesa estructural. No es tracta d’un estiu una mica més calorós que l’anterior, sinó de l’acumulació de pressió sobre sistemes que ja anaven justos: aigua, energia, mobilitat, salut, habitabilitat.
En aquest escenari, alguns actius immobiliaris estan mal valorats. No perquè avui funcionin malament, sinó perquè tenen poc marge d’adaptació.
El valor ja no és a l’habitatge, sinó al territori
Una casa no és només una casa. És sòl, orientació, aigua, clima, entorn, accessos, ecosistema. Reduir el valor immobiliari a l’objecte construït és una simplificació que comença a passar factura.
L’article apunta —potser sense dir-ho explícitament— cap a aquest canvi de mirada: el valor es desplaça del producte al territori que el sosté. I no tots els territoris responen igual a les tensions que venen.
Un cas propi: Mas Jaume Coll
Parlar d’això en abstracte és relativament còmode. El difícil és prendre decisions reals incorporant aquesta lògica. En el nostre cas, la compra de Mas Jaume Coll no va respondre a una oportunitat de mercat ni a un càlcul financer clàssic. Va ser, sobretot, una decisió vital i familiar. Però també va ser —encara que aleshores no ho formuléssim així— una decisió climàtica.
Mas Jaume Coll està situada a gairebé mil metres d’altitud, en una zona interior, amb aigua propera, massa forestal diversa i una pressió urbanística molt baixa. No és un lloc immediat ni fàcil. No ho ha estat mai. I precisament per això conserva una cosa que comença a escassejar: marge.
En un context d’estius cada vegada més extrems, l’altitud deixa de ser un detall. En un escenari d’estrès hídric, l’aigua deixa de ser paisatge. En un món saturat de soroll i densitat, l’aïllament relatiu canvia de signe.
No tot s’explica des del càlcul
Val la pena dir-ho amb claredat per no falsejar el relat.
Les raons climàtiques i patrimonials no expliquen per si soles la decisió. Són una part important, sí, però no l’única ni necessàriament la principal.
Mas Jaume Coll no es va comprar des d’un full de càlcul ampliat amb variables climàtiques. Hi va haver raons familiars, vitals, difícils de formular amb precisió. La necessitat d’un altre ritme. D’una altra atenció. D’una altra manera d’estar.
Allò climàtic i estratègic ajuda a entendre per què la decisió té sentit en el temps llarg. Però no explica del tot per què aquell lloc i no un altre. Aquí entren factors menys quantificables: la relació amb el paisatge, amb el silenci, amb la idea de continuïtat. Coses que no es compren com a actius, però que sostenen la decisió quan el context canvia.
Potser per això aquest tipus d’eleccions no encaixen gaire bé en les categories habituals d’inversió. Perquè no ho són del tot. Són decisions híbrides, a mig camí entre el patrimoni, la vida i el futur que un està disposat a habitar.
Viure-ho abans d’explicar-ho
Viure en un lloc així no és només anticipar escenaris futurs. És experimentar ja una relació diferent amb l’entorn. Menys dependent de la climatització artificial. Més conscient dels cicles, del manteniment real de les coses, de l’energia que es gasta i de la que no.
També canvia la relació amb el temps. En molts entorns dissenyats per al curt termini, tot envelleix malament: materials, infraestructures, expectatives. En d’altres, el pas del temps no degrada el valor; el posa en relleu.
El canvi climàtic no colpeja: filtra
El canvi climàtic actua com un filtre, no com un martell. No anuncia dates, no provoca col·lapses simultanis, no reparteix impactes de manera equitativa. Però va seleccionant.
El que no és resilient esdevé car de mantenir.
El que no és habitable esdevé incòmode.
El que no té marge d’adaptació perd atractiu.
Aquest procés ja està en marxa. L’article no és una alarma; és una constatació primerenca d’alguna cosa que ja es comença a notar.
No tot el món rural és refugi
Cal dir-ho clarament. No tot el món rural és automàticament resilient. Hi ha zones interiors molt vulnerables a la calor, a la desertificació o a l’abandonament. Hi ha segones residències que són trampes climàtiques ben maquillades.
La clau no és “camp versus ciutat”. És ecosistema real: altitud, aigua, sòl viu, orientació, biodiversitat i una connectivitat suficient sense massificació. Pensar en refugis climàtics sense analitzar aquestes variables és repetir errors antics amb un vocabulari nou.
El valor que encara no sabem mesurar
Res d’això no apareix ben reflectit als portals immobiliaris. No hi ha filtres de resiliència climàtica ni indicadors d’estrès futur. El mercat continua operant, en bona mesura, amb eines del segle XX per a problemes del XXI.
Això no durarà sempre. La regulació, les assegurances, el finançament i, sobretot, la percepció social acabaran incorporant aquestes variables. Quan ho facin, alguns moviments que avui semblen estranys deixaran de ser-ho.
Pensar patrimoni més enllà del preu
Pensar una propietat com Mas Jaume Coll només en termes econòmics seria quedar-se curt. Aquí entra també la idea de patrimoni vital: un lloc per viure, per pensar, per cuidar, per sostenir relacions humanes i no només balanços.
En un món cada vegada més abstracte i accelerat, els llocs que permeten una relació directa amb el material i amb el natural adquireixen un valor difícil de quantificar, però molt real.
Fora de la bombolla
Si el canvi climàtic està “desinflant” una part del mercat immobiliari, no és perquè tot estigués inflat. És perquè algunes geografies estaven mal enteses.
Mas Jaume Coll no és una aposta contra el mercat. És una aposta fora de la bombolla, en el sentit més literal del terme. No busca guanyar ràpid, sinó no perdre futur.
D’aquí a uns anys parlarem menys de bombolles i més de mapes. De quins territoris van saber adaptar-se i quins no. De quines decisions semblaven estranyes i van acabar sent sensates. De quins llocs van continuar sent habitables quan d’altres van deixar de ser-ho.
El clima ja està reordenant el valor. No fa soroll. No demana permís. Però convé mirar-lo de cara abans de continuar comprant com si res no hagués canviat.