Si al primer post parlava de què ens està aportant la Duna –més moviment, menys soroll mental i una mirada diferent sobre la salut i la longevitat–, aquí toca respondre la pregunta que molta gent ens fa quan sap “d’on ve” la Duna: per què, exactament, una pastor alemany 100% DDR?
No és una decisió presa a cop d’impuls mirant fotos a Instagram. Ha estat un procés llarg, amb molta lectura, moltes converses i mitja dotzena de criadors pel camí abans d’arribar a en David Estrach, de Vom Haus d’Anoia, i a una cadella molt concreta, filla de Thelma-Turca de Usurbe i Arthur von der Eichberg-Ranch.
Què buscàvem de veritat quan vam dir “volem un gos”
Vida real, no catàlegs
Quan vam començar a parlar seriosament de tenir gos, l’Anna i jo no pensàvem només en “un gos de família”. Teníem al cap la nostra vida real: Sant Cugat, Mas Jaume Coll, nens, gats, molta entrada i sortida de gent, fred i pendent a la masia, i la sensació que un gos, allà, havia de ser molt més que un element decoratiu.
El que volíem era bastant concret:
- un gos que fos part de la família, molt vinculat a nosaltres
- que fos capaç d’aguantar bosc, desnivells, pistes i feixes sense trencar-se
- que tingués instint de guarda, però sense convertir casa nostra en un camp de guerra permanent
- i que pogués conviure amb nens, gats i visites sense que cada interacció fos una loteria
Amb aquest “briefing”, aviat vam veure que no buscàvem només una raça, sinó un determinat tipus de gos, amb una combinació de físic, cap i caràcter bastant exigent. I aquí és on el pastor alemany de línia de treball va començar a sonar molt fort.
DDR: més que unes sigles estranyes
Una línia nascuda per funcionar, no per lluir
El tema DDR va aparèixer després, llegint i parlant amb gent que en sabia molt més que nosaltres. DDR ve de Deutsche Demokratische Republik, la República Democràtica Alemanya, l’Alemanya de l’Est. Allà, durant dècades, es van criar pastors alemanys amb criteris molt estrictes per a frontera, policia i exèrcit.
Traduït a llenguatge normal: no buscaven gossos guapos, buscaven gossos que funcionessin.
- Gossos físicament sòlids, amb os i musculatura per aguantar patrulles llargues
- Esquena recta o molt moderadament inclinada, sense exageracions
- Selecció dura contra problemes de malucs, colzes i caràcter insegur
- Nervis forts: gossos capaços de treballar sota pressió sense desconnectar
Després de la reunificació, aquella cria controlada per l’Estat es va acabar, però van quedar línies i criadors que han mantingut aquest “troncal DDR”. Quan avui parlem d’un pastor alemany 100% DDR, el que volem dir és que el seu pedigrí ve exclusivament d’aquelles línies de l’Est, sense barreja amb línies de bellesa modernes.
A nosaltres, conceptualment, això ja ens ressonava: funcionalitat per davant d’estètica. I si pensem en la vida que volíem que tingués la Duna entre Sant Cugat i Mas Jaume Coll, encara més.
Per què no “un pastor alemany qualsevol”
Línies de treball vs de bellesa
Quan dius “pastor alemany”, molta gent pensa en el gos clàssic de postal: negre i foc, esquena molt inclinada, moviment espectacular a la pista. Però sota aquest nom conviuen realitats molt diferents.
- Línies de bellesa, on el focus principal és guanyar exposicions. Aquí és on s’han exagerat més les angulacions del darrere i, de retruc, han aparegut més problemes d’esquena i malucs en segons quins llinatges.
- Línies de treball, on la pregunta és “què pot fer aquest gos?” abans de “com queda a la foto”.
- I dins d’aquestes línies de treball, famílies concretes com la DDR, amb aquesta història a la RDA i un enfocament clarament funcional.
Nosaltres no volíem “un pastor alemany” en abstracte. Volíem:
- una estructura física coherent amb la vida que tindria: res d’esquenes trencades per quedar bonic al ring
- un gos que pugui fer quilòmetres en pendent, saltar marges, aguantar fred i fang
- un temperament fort però equilibrat: guardià, sí; desequilibrat, no
Posat així, la línia DDR encaixa molt millor que la típica línia de bellesa de catàleg.
La ronda de criadors: teoria vs realitat
Un cop teníem més o menys clar el “què”, va començar la part delicada: trobar el “qui”. I aquí és on la teoria xoca amb la realitat i amb la manera de treballar de cada criador.
Vam parlar amb mitja dotzena de criadors de pastors alemanys. Alguns de línia de bellesa, d’altres de treball, algun que barrejava conceptes segons li convenia.
Amb alguns, la conversa girava sobretot al voltant del preu i de les condicions d’entrega; molt poca cosa sobre com viuen els gossos, com treballen, o quin és el procés des que neixen fins al tipus de pre-ensinistrament que reben abans que els recullis. Altres tenien un discurs gairebé intimidatori: “aquesta raça és molt dura, això no és per famílies”, com si tenir criatures o una vida més o menys normal ja et desqualifiqués d’entrada. I en alguns casos hi havia detalls que feien recular: presses per reservar cadell, poc interès real per saber com vivim, més sensació de concessionari que no pas d’algú que cria animals que viuran amb tu 10 o 12 anys.
A mesura que avançàvem, es feia evident que no buscàvem només una línia de sang, sinó algú amb qui ens poguéssim entendre: un criador amb criteri, sense presses i que entengués que això no és “vendre un producte”, sinó trobar un bon encaix.
Com vam acabar amb en David Estrach (Vom Haus d’Anoia)
Primer filtre: criteri i sentit comú
Aquí és on entra en escena en David Estrach, de Vom Haus d’Anoia, que a més de dedicar-se a la cria selectiva, és gerent de Bonsgossos (educació canina professional). La diferència es nota bastant ràpid.
Abans de parlar de cadells, diners o colors, va voler saber com vivim nosaltres: com és el nostre dia a dia, quanta estona podem dedicar al gos, què és exactament Mas Jaume Coll, quina mena de paper volíem que tingués el gos a la família. No era un qüestionari de control; era algú que volia entendre si un pastor alemany DDR tenia sentit en el nostre context.
Després va venir la part tècnica, però explicada amb normalitat: resultats de malucs i colzes, proves, pedigrís, per què aquella línia, què aporta el pare, què aporta la mare. Ens va enviar un dossier complet amb els informes de la Thelma i de l’Arthur, les proves de salut, els antecedents i una explicació detallada de tot el procés: des de la planificació de la camada fins a com seria el creixement dels cadells abans d’anar amb la seva nova família. Sense promeses màgiques, però amb la sensació clara que sap què cria i què no vol criar.
En aquest punt van aparèixer dos noms que ja formen part de la nostra vida: Thelma-Turca de Usurbe, la mare, i Arthur von der Eichberg-Ranch, el pare. No eren només dues etiquetes en un paper: en la visita que vam fer a Vom Haus d’Anoia vam estar gairebé una hora asseguts tranquil·lament parlant amb en David, mentre l’Arthur i la Thelma eren allà amb nosaltres. La Thelma es va asseure al meu costat i la vaig estar acaronant tota l’estona, com si ja fes temps que ens coneguéssim. Entre aquella experiència i el que el David ens explicava —com són, què li interessa de cadascun, com es complementen en caràcter i estructura, què espera de la seva descendència—, el pedigrí deixava de ser una llista de sigles per convertir-se en una combinació molt concreta, gairebé tangible, que havia de donar lloc a gossos com la Duna.
Com la decisió s’ha anat reforçant amb el temps
La part interessant és que la decisió de confiar en Vom Haus d’Anoia no es va quedar en aquella primera impressió: s’ha anat reforçant durant tot el procés.
El tracte abans i durant la reserva ja va marcar la diferència, però el que ha vingut després ha estat gairebé una crònica en temps real de la camada. Hem anat rebent fotografies i vídeos regulars, veient com els cadells obrien els ulls, com començaven a moure’s, les primeres interaccions entre germans, les primeres visites al veterinari. Dia a dia, literalment.
I per acabar-ho de completar, hem tingut accés a una webcam del parc dels cadells, on podíem veure com jugaven, com descansaven, com s’espavilaven… sense filtres ni escenes preparades. Posaves la webcam i veies la vida tal com era en aquell parc: qui era més atrevit, qui era més prudent, com reaccionaven als sorolls, com s’acostaven a les persones.
Tot això no és només “detall bonic”: reforça la sensació que no estàs comprant un gos a cegues, sinó que estàs seguint el procés de cria amb una transparència poc habitual. I, al nostre cap, la decisió de “sí, aquest és el lloc adequat” s’ha anat fent més sòlida amb cada actualització de la camada.
El 100% DDR, en el nostre cas, no és una frikada
Pedigrí amb sentit, no com a trofeu
Que la Duna sigui 100% DDR i filla de Thelma-Turca de Usurbe i Arthur von der Eichberg-Ranch no és una medalla per penjar al mur. En el nostre cas vol dir:
- que hi ha una coherència entre el que busquem i el que hi ha darrere del seu pedigrí
- que la seva estructura física (esquena, malucs, cos) no és fruit de la casualitat, sinó d’anys de selecció pensats per treballar
- que el seu temperament –nervis forts, guarda natural, però capacitat de conviure– forma part d’un projecte de cria, no d’una loteria
- i que hi ha una persona, el David, que porta anys cuidant aquesta línia i aquestes combinacions perquè tinguin sentit avui
La resta depèn de nosaltres: de com eduquem la Duna, com la socialitzem, com marquem límits i com la respectem. Però el punt de partida no és aleatori. No hem anat a buscar “un gos gran que faci respecte” i prou. Hem intentat ser coherents amb la vida que li volem oferir: ciutat i muntanya, feina i família, guarda i convivència.
En aquest sentit, escollir una pastor alemany 100% DDR, filla de la Thelma-Turca i l’Arthur, de Vom Haus d’Anoia, és una peça més del mateix relat que començava al primer post: si el gos ha de ser part de la nostra estratègia de viure millor –més actius, més connectats amb l’entorn, més presents–, té tot el sentit que també siguem exigents a l’hora d’escollir d’on ve i amb qui l’hem fet néixer.